Islàndia, terra de gel i foc

La qüestió és que el refugi estava ple, i dormir a fora sense tenda… no. L’única opció ha sigut una combinació de bus i un petit trekking d’un parell d’hores per la zona, enmig de muntanyes que tenien totes les tonalitats, negres, blaves, ocres, blanques,… com si fossin una pintura i esquitxades per les acumulacions de lava, riolita, llacs i neu. Aquí ens hi haguessim quedat almenys una setmana… Mira que n’hem vist de llocs, pero com aquest potser cap… Si és veritat que existeixen els follets (aquí hi creuen molt) a Landmannalaugar segur que se n’hi poden trobar.

Pero vaja, almenys hem pogut gaudir de les 2 hores de trajecte de bus, entre aquests paisatges fantasmagorics, de camp de lava, creuant torrents, i passant pel volcà Hekla, on segons les creences populars és la porta de l’infern per les seves violentes erupcions, la última va ser l’any 2000! I per exemple l’any 1947, va erupcionar durant 13 mesos i el nuvol de cendres va arribar fins a Russia. No et deixa de sorprendre cada dia.

Moltes emocions i a la tarda necessitem un bany relaxant a les piscines de Hella. Ens anem apropant a la zona dels grans glaciars del sud de l’illa i des de la carretera, i on ens parem a dormir podem veure algunes llengues de neu de força metres d’alçada, tot i que encara queden a l’horitzó. Tonelades de neu sobre foc que erupciona regularment.

Continuem seguint els autobusos i la gent fins a Geysir, la zona de sorgències més gran d’islàndia, on alucinem amb el xorro d’aigua bullent de gairebé 35 m d’alt que explosiona cada 5 minuts. Si, si, tot i la quantitat de gent, val molt la pena.

El gran Geysir, que feia uns 80 m d’alt i 20 m de diametre, ja fa anys que no brolla pq molt inteligentment hi anaven tirant sabó pq explosionés controladament, i l’únic que van aconseguir va ser taponar-lo.

L’última visita del triangle és Gulfoss (el salt daurat), un altre espectacle d’aigua, amb un doble salt cap a un congost profund. Aquest salt va ser "salvat" gràcies a la mala llet de la propetaria de la finca, una pagesa que a principis de segle XX va evitar que s’hi instal.lés una central hidroeléctrica. Anys més tard, un familiar la va cedir al govern amb la condició que es protegís tot el seu entorn.

Les tonalitats han tornat a canviar i passem dels verds als ocres i daurats, que amb la bona llum que tenim avui… està tot estupendu!

A la tarda tirem cap a Hella, on demà haurem d’agafar l’autobus 4×4 per pujar a Landmannalaugar. (ho voliem fer amb la furgo, pero millor que no eh, Roger???). Aquí ens ha canviat el concepte de jeep, els nostres (Frontera i Grnd-Vitara) no són res al cotat de les besties que hi ha aquí. Les rodes són més altes que nosaltres.

Passem el dia voltant per la ciutat. La catedral, acabada als anys 60, arquitectònicament està inspirada en columnes basàltiques… és una mica rara, tipus "challenger apunt d’enlairar-se".

Bars de disseny, pubs amb solera, botiguetes de souvenirs, un centre històric amb poca història, tot una mica tirat, tancat,…

Potser és el dia gris, pero ens provoca diferents reaccions: "una mica decepcionant", "me l’imaginava més gran", "jo he flipat amb les oques de llac que se t’enfilen a sobre", "podem anar a mirar el futbol??"

Cedim i acabem al pub mirant la semifinal França-Portugal amb un piló d’islandesos. Quan acaba aprofitem per planificar la ruta pel sud de l’illa i decidim anar a dormir a Pingvellir, per demà fer la visita al "triangle d’or", segurament la zona més turística del país: Pingvellir, Geysir i Gullfoss.

Arribem a Pingvellir ja molt tard i gaudim d’una visita privilegiada i solitaria per tota la zona, una passada! Pingvellir (la plana del parlament), rememora la primera assemblea popular del mòn, "l’alping", l’any 920. Simbològicament, l’alping, es va establir als limits de les dues grans plaques tectòniques, la norteamericana i la euroasiática. Impresiona molt veure la fisura de la falla, que s’hi pot caminar pel mig, i pensar que cada any es van separant 2 cm per la deriva continental, que fort! És una terra en constant moviment, canviant,… per exemple l’illa de Vestmanjyaer, a la costa meridional va sorgir als anys 60 amb una forta erupció volcánica marina i ara ja està més que habitada.

És curiós que un dels territoris més nous del planeta, hagi fundat la primera assemblea democrática de la història.

La nit ha sigut mogudeta, molta pluja i molt vent, i ens despertem amb un dia gris, molt lleig i plujós. Massa sort haviem tingut fins ara! Tot I així al mati fem una volta per la zona, per si tornem a trobar la guineu. Quedem ben xops contemplant una colonia de gavina de tres dits, gavots i somorgollaries. Ja no sabem on coi posar tota la roba molla, i decidim anar tirant en cotxe i acabar de fer la volta a la peninsula.

L’Snaefelljokull ni es veu de la boira que hi ha, una llàstima!

Aquest volcà glaciar és la porta d’entrada al centre de la terra, segons Jules Verne a "Viatge al centre de la terra", està considerat un dels volcans més bells, i alhora és un dels 7 punts energètics del planeta segons diferents filosofies i creences. Hi ha moltissimes llegendes de vikings, elfs i trolls al seu voltant. La nostra intenció era intentar pujar un tros de glacera…pero lo més a prop que el tenim és a l’exposició del centre de visitants del Parc nacional de Snaefellsjokull.

No para de ploure, hem de canviar els plans, i què millor que una piscina calenta a l’aire lliure? Avui ens ho prenem amb calma: dinar, migdiada i una horeta de piscina. A cada petit nucli n’hi ha una, són punts de trobada entre la gent, sobretot a l’hivern. És molt relaxant, la pluja i estar-se calentons a l’aigua. Pq no n’hi ha a Osona per passar el dur hivern??

Més cotxe i el temps seguéix igual. No ens queda més remei, aparquem, cerveses i parxis. Demà (o a la nit) ja sortirà el sol.

Vam anar a dormir a 5º i ens despertem a 15º, tot un luxe!

Avui farem la costa nord de la península. Visitem el poble de Stikisholmur i tenim una bona vista de la badia de Hvammsfjordur amb més de 2700 illetes. Dinem al costat del turó màgic d’Helgafell, on pots demanar un desitg des del cim. Pugem i baixem rapid, fa molt vent!

Dinem aqui al costat I fem recompte de totes les coses "inútils" que portem: taula de picnic, tumbones, plàstics per estirar-nos, fresby (fa massa vent), xancletes per caminar, tot tipus de llums,… O sigui que si veniu cap aquí, us podeu estalviar qualsevol cosa per estar-vos a fora o per fer llum….és mooooolt millor ocupar l’espai amb una caixa de vi!

A la tarda fem una parada a Bjarnarhöfn on llegim que hi ha una granja-museu. Una parella de pagesos shan muntat un "museu dels horrors" en un dels coberts de la granja, una gent molt rara. Tenen tot tipus d’eines, ossos de balenes, caps de foca, de tauró, ocells dissecats,… Ens deixen probar el menjar típic islandés, el hákarl, literalment tauró podrit. És amoniac pur. En Carles i la Laura ho tasten (en xevi i jo no ens hi atrevim), i els hi fem fotos de les cares que posen.

Tirem cap al far de Odverdarnes, on volem anar a dormir, pero de camí busquem una piscina d’aigua calenta i justament al poble de Hellisandur, està tancada per neteja… per tan, anem a fer un volt per la platja… on hi trobem la Ramona i una amiga, 2 foques enormes estirades sobre les roques, una passada! Ens encantem força estona mirant-nos mutuament.

Se’ns fa tard, com sempre, arribem al far, fa fred i plou. Ens recorda el lloc de la història de la Pell Freda, i els granotots… pero l’única bèstia que hi habita és una guineu ártica que es creua amb en Xevi i en Carles. A la nit li tirem menjar pq s’acosti.

El llac Myvatn (el llac de les mosques.. i tant!) es va formar a partir del procés volcànic que va començar fa més de 10.000 anys i que encara continua latent. D’origen glaciar, les erupcions van anar modelant el terreny de camps geotermals, cràters, pseudo-craters i mantells de lava. Ens trobem a sobre de la dorsal atlántica.

Segons la guia: "las miriadas de bichos voladores suponen un ridículo inconveniente comparado con la posibilidad permanente de que toda esta región sufra por enésima vez un nuevo cataclismo". Tela, tela, el que ho va escriure.

Al matí pugem al cim del Vindbelgjarfgall (els toponims d’aquí són imposibles de dir i recordar), per veure tota la zona de cràters. Avui el dia està més tapat i fa ruixats de tan en tan. Voltem per diferents racons de la zona, tot plegat fa formes molt curioses, petits volcanets que surten de l’aigua…

Hi ha un munt d’ocells, veiem el morell d’islàndia i trobem dos nius (que et sembla roger??) i més tard l’ànec arlequí. Ah, per cert, ahir també vam tenir una perdiu blanca molt a prop.

A la tarda toca tirada llarga de cotxe cap a l’oest, a la peninsula de Snaefellness. En aquest país per fer 200km hi deixes unes quantes hores. Travessem la zona muntanyosa del nord-oest, pel costat del glaciar Tungnahryggsjoküll. Aconseguim la temperatura mínima fins ara: 3,5º. A fora està plovent i només uns quants metres més amunt està nevant.

Anem creuant petits pobles. Són estranys, tot dispers, I el nucli és la gasolinera-restaurant, els únics punts de l’illa on veiem gent. És com Doctor en Alaska!

Ens parem a dormir al principi de la península. Ja són les 12 del vespre. Sopem i ens adonem que tenim un problema greu: ens estem bevent la última ampolla de vi!!

Descobrim que a només 5 minuts d’on hem dormit, hi ha una llacuna amb aigua calenta i un petit geiser, encara no n’haviem vist cap. Si ho haguessim sapigut la nit abans ens hi haguessim banyat per recuperarnos de la fred de les balenes.

Fem via cap al llac Myvatn. En aquest pais cada 5 minuts et cambia el paisatge, no tenim temps d’assimilar-ho tot… necessitariem almenys tot l’estiu….(potser encara podem recuperar aquell bitllet de tornada pel dia 27?) De la tundra verda, als cons volcànics, de l’aridesa a la zona humida… no donem abast.

Fem una parada obligatoria a Godafoss "el salt dels Déus", tot i que potser no és tan impactant com Detifoss, pero l’aigua agafa unes tonalitats turqueses i l’entorn és entranyable. (osti, és que en aquest pais no hi ha racó que no t’encantis, en serio…)

Arribem al Myvatn, pero decidim deixar per l’endemà la visita a fons del llac i ens dirigim cap al sector nord-est del llac, la zona volcánica per excel.lència, a Krafla i els seus voltants. Fem una primera parada per veure una àrea de fumaroles i bullidors de fang que tot i que fa una pudor molt forta de sulfidric, ens podem acostar fins a notar l’escalfor i la potencia de la terra. És una sensació estranya, com si tot pogués explotar en qualsevol moment. Ens enfilem al con volcànic de Viti (que vol dir infern) i tenim una vista estupenda de tota l’àrea afectada per l’explosió volcánica del 1984. Es acostem i caminem per les colades de lava negrísima, és molt recent, que encara fumegen, i el seguit de cons i fisures a la terra. La terra es viva, és molt fort. Segons diuen cada 10 anys hi sol haver una explosió. La última de l’illa va ser a principis dels anys 90….. per tan… ui,ui…millor no pensar-hi. En aquest punt es concentren les forces teluriques més importants de l’illa, és un lloc màgic.

Al vespre de camí cap al camping (avui toca dutxa) carreguem uns islandesos que venien d’excursió i ens comenten que a prop del camping hi ha una mena de Blue Lagoon en petit, que està força bé, i sense pensar-nos-ho gaire ja hi som.

Quin gust! Una gran llacuna daigua turquesa fumejant a l’aire lliure, saunes, vapors… genial, genial! Això ho repetirem….. cada dia!

Ben relaxats i sopats aprofitem per fer una visita nocturna al llac Myvatn, ja que estem al camping a tocar de la riba,… nocturna pero totalment lluminosa. Ës molt estrany això de que no es faci de nit….no aniriem a dormir mai.

Fem la caminda per la banda oriental, a la zona de les 3 "foss" (salts d’aigua): Hafragilfoss, Detifoss i Selfoss. Dettifoss és el salt d’aigua que més impresiona d’Islàndia, amb una caiguda de 44m amb un cabal de gairebé 200m3 x segon. Les vistes són acollonants.

Continuem cap al delta del riu, a Asbirgy, on al bar de la gasolinera ens permetem el luxe d’un "cheeseburguer and frites" que ens costa una pasta.

De camí cap a Husavik, trobem més frarets (puffins o lundis). No tenen por I t’hi pots apropar molt, són molt divertits.

Husavik és un punt especialment important del nord-est del pais per 3 motius: es troba situat a la badia considerada com la més maca d’islàndia (i no s’equivoquen gens), és un dels punts d’avistament de balenes, i hi ha ubicada la "Faloteca nacional d’islàndia", toma ya! (nosaltres no la visitem…)

Ja és tard i la nostra intenció és apalancar-nos en algun lloc de la badia i l’endemà anar amb algun dels vaixells per veure balenes, pero quan arribem veiem que al cap de mitja hora surt l’últim vaixell del dia i decidim apuntar-nos. Fem un recorregut de més de 3 hores. Una passada!!! Veiem una balena geperuda i una "minske whale" (no sabem com és en cátala). La balena blava avui no s’ha deixat veure…llàstima! La persecució de les balenes pel fiord, l’enorme arc de sant martí (es veia el color lila!), el sol de mitjanit… sortim de la barca a quarts de 12 del vespre, xops, congelats pero super satisfets.

Calefacció de la furgo a tope i a dormir.

Marxem de les Faroe pensant que aquestes illes mereixen un viatge per elles soles, i de regal, el capità del ferri ens cambia la ruta marcada i passem entremig de les illes, a tocar dels penyasegats marins. Una passada! La nit és tranquila i quan ens despertem ja estem dins el fiord envoltats de cims verds i nevats. El vent és glaçat pero el dia molt clar.

Només de sortir del port de Seidysfjordur ja no parem de fer fotos, tot és tan impresionant!

Les distancies han canviat respecte les Faroe, això és molt gran, immens! Grandioses extensions de tundra, roques volcàniques, muntanyes nevades…i no para de bufar un vent gelat.

Passem per Egilstadir a canviar les peles al banc i després ens acostem cap al delta de Jokulsa al Dal. Només està asfaltada la carretera principal que dóna la volta a l’illa (ring road) i la majoria de pistes només es poden fer en 4×4. La zona del delta ens recorda a la patagonia argentina. En aquesta zona humida trobem tètol cua negre, gamba roja, paràsit, cigne cantaire, becadell, escuraflascons bec fi, Pólit cantaire i algunes oques.

A la tarda ja tirem en direcció el Parc Nacional de Jokulsargljufur i el paisatge cambia totalment, ara és volcànic, llunar, pero amb torrents d’aigua que brollen d’arreu. La zona de Dimmfjallgarour és especialment inhóspita, només hi trobem senyals de follets i trolls. En una de les parades que fem trobem una egragopila (bola regorgitada dels elements no digeribles) probablement de duc blanc, on hi ha una pota de perdiu blanca força sencera. Ara la tenim penjada a la furgo.

És tard i estem cansats de cotxe. Parem a dormir al costat de Detifoss, on demà farem l’excursió.

Eva: Al vespre fem festa d’aniversari a la furgo, bufo les espelmes posades en una magdalena i ens bevem una ampolla de cava. Hem regalen un frontal i una llanterna (resulta que no s’ho van comentar entre ells…). Molt adient en un pais amb 24 hores de llum! Això vol dir que hi haurem de tornar a l’hivern!